A càrrec de Vicenç Villatoro, escriptor i periodista

Entre finals del segle XI i el segle XII apareixen, per primera vegada de manera significativa,
el nom i el concepte de Catalunya, alhora que es troben els primers exemples de la llengua catalana.
Aquest període coincideix amb la incorporació a l’òrbita de la Casa de Barcelona de les zones de Lleida i de Tortosa, configurant aproximadament el perímetre de la Catalunya actual i posant els fonaments de la seva expansió en clau mediterrània i el vincle dinàstic que avui diríem confederal amb Aragó.

En el procés que hi porta és fonamental la figura d’Arnau Mir de Tost i de la seva esposa Arsenda d’Àger, que en nom de les polítiques dels comtats de Barcelona i d’Urgell són claus en la col·laboració entre aquests dos grans comtats -un de la muntanya, l’altre de la costa- en l’expansió cap a Balaguer i Lleida, en un moment de relativa feblesa andalusina. I posen els fonaments d’un sistema territorial que mira a la vegada cap al nord per damunt del Pirineu, cap al sud en les relacions amb el món andalusí, cap a l’oest per les vies de comunicació amb l’interior de la península i cap a la Mediterrània, que serà a partir d’un cert moment el seu principal horitzó.