L’

Gabriel Verderi ens presenta la seva obra més recent amb una reflexió sobre la pèrdua, la memòria i l’oblit. Planteja l’intent de mesurar l’experiència inefable dels territoris domèstics i el vincle entre identitat, imatge i record, a través del rescat de fotografies que formen part del llegat familiar.Com la pell arrencada del mur que evoca el substrat del temps, les mirades sense memòria es creuen amb l’espectador per establir un diàleg entre la presència, l’absència i el caràcter efímer del temps. Són imatges que han perdut el seu relat original, però el seu substrat subjacent es fa present perquè l’espectador trobi records que no li pertanyen i reflexioni davant l’aparença que s’amaga darrere d’una fotografia, en una contemplació pausada i introspectiva.

L’Eloi Rocamora és un artista terrassenc que s’expressa a través del fotomuntatge i que produeix la seva obra fora del mercat de l’art.

Des d’una poètica subversiva i a través de la tècnica del collage analògic, la mostra reuneix una sèrie de fotomuntatges que, mitjançant el reciclatge d’imatges preexistents, ens remeten a un passat alterat per esdevenir una nova iconografia oberta a múltiples significats. L’artista ens convida així a endinsar-nos en escenes d’un món que escapa a la raó i desafia el nostre desig de comprensió.

A Metamorfosi hi trobem retrats de velles glòries del cinema que, en un gest iconoclasta, pateixen mutacions insospitades, així com composicions de caràcter surrealista on, de vegades, també s’hi infiltra algun escarabat.

Sonia Estela Guerra és il·lustradora formada a l’Escola de la Dona de Barcelona.

Forma part del Col·lectiu Rosa Sardina, amb el que ha publicat 3 llibres il·lustrats infantils. Experimenta amb el collage analògic i digital i l’interessen els fanzines per la llibertat de tècniques i de format que permeten, amb els que pot retratar amb humor anècdotes de tot allò que observa al seu voltant. Li agrada molt dibuixar gossos, perquè li cauen molt bé.

L’obra es desplega com una reflexió sobre la violència que sosté la història d’Occident i la petjada dels pobles massacrats en la seva expansió. Més enllà de la denúncia, emergeix la urgència d’imaginar un horitzó de reparació i reconstrucció: no només en el pla polític i social, sinó també en l’artístic, allà on les grans narratives s’han anat desfent i mostren les seves fractures.

En diàleg amb la lucidesa crítica de Chantal Maillard, #allbloodisred convoca un gest que no cerca tancar les ferides, sinó habitar-les i reconèixer-les. L’art esdevé, doncs, un territori fèrtil per a la pregunta: com obrir espai a una memòria viva que ens impulsi cap a un futur incert, menys sostingut en la violència i més en la possibilitat de noves

Amb el projecte ESTRATS. Els relats que guarden els cossos, l’artista egarenca Irene Pe presenta la conjunció de dos grups d’obres: un COS adolorit en un MÓN ferit – premiat amb la Beca Terrassa CREA 2024 – i Oikos_tono.

L’artista explora així, de manera multidisciplinar, el passat silenciat, el present aclaparador i els possibles futurs de l’experiència d’un cos humà que habita la malaltia i el dolor crònics en un món_planeta multiespècie que pateix els efectes d’un model econòmic i social voraç.

A través del ús de poesia, ceràmica, fotografia, obra tèxtil, gravat, peces de so, performance i fanzines, lrene Pe fa presents a ESTRATS les connexions entre trauma transgeneracional col·lectiu, les vides malaltes i els ecosistemes en crisi.

ALa Kima Pintado (1940-2024), formada a l’Escola Massana i a la Faschhochshule für Gestaltung de Pforzheim (Alemanya), supera les limitacions de la tècnica aplicada de l’esmalt per endinsar-se en una expressió plàstica sense prejudicis ni complexes. Aquesta retrospectiva de la creadora terrassenca evoca les emocions d’una artista en permanent experimentació.

“L’art és un viatge de creació i transformació”El projecte D’Ànima neix del diàleg entre l’ànima i la matèria, on allò íntim esdevé visible i allò individual es connecta amb el col·lectiu. La creació es presenta com l’espai on l’ànima pot expressar-se, escoltar-se i retrobar-se. Per a Cristina Pérez i Alay, artista i art-terapeuta, l’art és una manera de comprendre la vida, una forma d’habitar el món amb més consciència i plenitud, que ens retorna a l’essència.

Cada obra exposada és una petjada d’aquest trajecte vital i creatiu. Des de la seva doble vessant artística i terapèutica, Cristina necessita un camí on sembrar espais perquè l’art pugui continuar transformant, curant i connectant. La seva mirada posa l’èmfasi no tant en l’obra final, sinó en el procés viscut, integrat i compartit.

Aquesta exposició és, en definitiva, una proposta per reconèixer l’art com a força transformadora, com a espai d’escolta i com a pont entre el que som i el que encara estem descobrint. L’art esdevé eina per construir consciència, sanar memòries i reconèixer la bellesa que habita en cadascun de nosaltres.Un art que és camí, no destí.